"Visca! han apagat el calefactor!"

Aquest ha estat el crit de guerra de les nenes en sortir de l'aeroport d'Hamburg i trepitjar un ambient exterior on s'hi respirava un aire a menys de trenta graus de temperatura... Ja els hi arribarà (el canvi climàtic no perdona), però de moment, a gaudir d'aquella rebequeta que trobes a faltar quan ja fa una estona que s'ha post el sol.

Avui tocava mig dia ben bo de viatge, però el repte més gran ha estat l'equipatge. Espantats pel mantra de que a Dinamarca tot és caríssim (i a Alemània, Déu n'hi dó) vam tenir la brillant idea de facturar alguna maleta gran addicional i fer provisió de queviures a Sant Celoni. Però, és clar, les llaunes d'olives, els pots de nutella o les llaunes de fruita en almívar no són precisament lleugers; i si hi afegeixes un litre d'oli d'oliva i embotits envasats al buit com si s'hagués d'acabar el món, el resultat és que entre les tres maletes a facturar fregàvem el límit de la bàscula. I quan estàs al límit de la mesura, la tecnologia automàtica pot caure del teu costat o del de "la banca". Total, que mentre vèiem les dues primeres maletes fugir sobre la cinta transportadora, el sistema automàtic de facturació de Vueling ens ha rebutjat el tercer bulto i ens ha enviat a la cua de facturacions manuals i reclamacions. Afortunadament, després de posar cara de no entendre què estava passant, el factor humà (i, perquè no dir-ho, mediterrani) ens ha atorgat una benedicció en forma de "vista grossa" i hem pogut arribar aquí amb el rebost ple fins dalt.

Al vespre, frequeta, però quasi tot tancat (què voleu? sou a l'Europa de debò!). Pizzeria de cadena ràpida i a dormir per anar demà a buscar la furgo ben reposats.

Al tren, camí de l'aeroport



Prova superada i rebost ple


Arribada l'Europa del verd




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Viatge a l'Hotel Voramar

 És que, de fet, va ser així com va començar tot. A finals de l'any passat, tota la família ens vam aficionar a una sèrie de Prime Video que es podia veure també en Català a través de la plataforma 3Cat com a Hotel Voramar . L'escenari de la sèrie era un bonic hotelet d'època instal·lat al vell nord de la península de Jutlàndia (Dinamarca), en un poblet anomenat Skagen (els danesos ho pronuncien "Esquejen", però com que ho hauràs llegit en Català, no hauràs pogut evitar que la comissura dels llavis se t'estiri i deixi anar un somriure furtiu). Els personatges de la sèrie viuen l'eco llunyà, però palès, de la segona guerra mundial des del privilegi d'unes vacances estivals al cul del món (o al cap de Déu, que diem els del sud) i que transiten entre passejades per la platja, cocktails de nit i esmorzars amb estovalles blanques. I la tele té aquestes coses; que tot es veu tan bonic... el blau tan blau, el groc tan groc i el blanc tan blanc, que abans de d...
Més informació

Entrem a Dinamarca

Imatge
 La transició entre Alemània i Dinamarca és fins i tot més subtil que passar de Puigcerdà a La Guingueta d’Ix (Bourg-Madame). Però a mesura que penetres a la península de Jutlàndia, deixes enrere una civilització que es va replicant recurrentment en gairebé tota l’Europa central arquetípica per entrar en una terra que sembla que estigui tan al nord, tant més enllà, que ningú no sap que hi és. Costa descriure-ho amb paraules, però és com si la combinació d’una densitat de població gairebé desèrtica i un dels desenvolupaments econòmics més privilegiats del món donessin a Dinamarca (si més no, a Jutlàndia) un aspecte difícil d’encaixar en el nostre imaginari europeu. La nostra primera parada al país és a Ribe , un dels pobles més antics de tota Escandinavia i que acull el parc infantil més gran de Dinamarca. Això, en un país que té fama de ser la terra on els infants tenen un encaix més fluïd i respectuós del món, es tradueix en un escenari de ficció piterpantesca. Castells de fusta a...
Més informació