Viatge a l'Hotel Voramar

La nostra curta estada a Copenhaguen no podia concloure sense una visita al Tívoli, un dels parcs d’atraccions més antics del món, superat només per un altre parc danès i un d’austríac que no havíem sentit en la vida: Dyrehavsbakken i Wurstelprater, respectivament (una reverència meva i un formatget marró del Trivial per qui els hagi encertat). El parc va obrir les portes un Agost de 1843, pocs anys després que el seu creador convencés al monarca d’aquell moment suggerint-li que “mentre la gent s’està divertint, no pensen en política”. La idea no era nova, però suposo que després de tants anys de feudalisme i absolutisme monàrquic, va resultar innovador recuperar aquell “pan y circo” que va mantenir l’imperi romà en calma durant segles. El Tívoli, com tots els parcs d’atraccions, és car de collons i t’obliga a fer cua fins i tot per cordar-te les sabates, però a diferència de molts decorats de cartró-pedra construïts més endavant, conserva l’autenticitat d’haver estat concebut com un j...

En diuen "l'efecte Monalissa", i es dóna amb algunes obres d'art que són mundialment famoses i que es presten a visitar-les amb aquella expectativa de que aniràs a veure alguna cosa històrica, però quan hi ets, les trobes més aviat petites i deslluïdes per la quantitat de turistes que l'estan visitant al mateix temps. La sireneta de Copenhaguen, igual que el Manneken Pis de Brusel·les o la mateixa Gioconda del Louvre, fa una mica aquesta sensació. Potser és que és petita o potser és que no es deixa apreciar amb intimitat per la infinitat de turistes que se la miren simultàniament, però no és una d’aquelles obres que et facin sentir estar davant d’alguna cosa excepcional. Tot i així, no deixa de ser un símbol nacional, com ho és l'autor del conte en què està inspirada: Hans Christien Andersen, autor de "La Sireneta" i d'unes quantes desenes de contes més, entre els quals hi ha "La princesa i el pèsol", "El soldadet de plom" o “...

Un cartell a l'arc d'entrada al barri de Christiania t'adverteix que això és una comuna lliure i que entres en una zona governada per unes regles molt clares: tolerància i diversitat, sostenibilitat ecològica, antimaterialisme, prohibició de les drogues dures, autogovern... Imagino que en el moment de la seva creació i esplendor devia ser un projecte encoratjador: una illa d'humanisme i pacifisme en un món que s'allunyava cada cop més del principi de col·laboració per abraçar el de competició; el gran debat sobre si el progrés el trobarem competint els uns amb els altres o col·laborant els uns amb els altres. He visitat el barri fins a tres vegades mentre hem estat a Copenhaguen (dues corrent i una en família), amb la il·lusió inicial de trobar-hi aquest oasi d'humanitat cooperativa en un món regnat per la competència. Però una mirada mínimament crítica m'ha convençut de que aquest projecte, com pràcticament tots els projectes d'aquest tipus que he vist,...

L’arribada a Copenhaguen va tenir un punt descoratjador. Per començar, el viatge amb autocaravana és romàntic fins que topes amb un entorn urbà. Com ens va dir un dia un navarrès mentre viatjàvem amb la nostra furgo, quan estàs a la natura “es como tener una casa muy pequeña con un jardín muy grande”. Però a la ciutat això no és possible per raons òbvies, i llavors tot es complica una mica. Això no és res que no spiguéssim, però acostumats durant una setmana a dormir pràctiament sols en paratges naturals (sovint era un aparcament en una zona de pícnic, però natural al cap i a la fi), vam haver d’acceptar amb certa resignació el que seria la nostra ubicació durant l’estada a la capital: una esplanada més aviat inòspita amb desenes d’autocarabanes engiponades les unes al costat de les altres . La veritat és que l’ambient autocaravanista és quasi sempre tranquil i molt respectuós (i aquell lloc no n’era una excepció), però les condicions materials de l’entorn s’apropaven més a les d’un ma...

Un dels hits culturals del viatge a Dinamarca era conèixer una mica més d’aprop la cultura vikinga, que va colonitzar Escandinàvia entre els segles VIII i XII aproximadament. Com els pirates, els vikings han passat a la història amb un confós equilibri entre el romanticisme heroic i l’estigma de bàrbars sanguinaris. Com sempre, la millor forma d’entendre una cultura és conversant amb la seva gent; aquest cop, un noi jove que treballava d’historiador al poblat viking de Fyrkat, a Hobro . El noi, que porta la inscripció de l’anell de Sauron tatuada al braç, ens explica que és l’únic historiador en un equip ple d’arqueòlegs. Els arqueòlegs estan obsessionats amb les troballes —diu—, però necessiten que algú els posi les coses en context. Després d’una bona estona parlant sobre eines, moviments migratoris i geografia de l’expansió vikinga, li llenço la pregunta del milió: “éren tan bàrbars i sanguinaris com els descriuen?”… El somriure i la pausa que segueixen la pregunta ja anticipen la ...

Donem per fet sense qüestionar-ho que les ones del mar apareixen com del no res i es van formant paral·leles a la costa, fins que topen amb la platja. Però… i si dues files d’ones es dirigissin l’una cap a l’altra sense trobar una barrera de terra al mig?  Això és exactament el que passa a la punta del tot del nord de la península de Jutlàndia. Uns pocs quilòmetres més amunt de Skagen, una platja s’estira amunt, amunt fins que només queda un filet de sorra, que acaba desapareixent sota un festival d’onades. Al començament del passadís de sorra, les onades de cadascun dels mars trenquen pacíficament contra la sorra sense fer grans estralls: a l’esquerre, les del Mar del Nord i a la dreta, les del Mar Bàltic. Però quan, més amunt, el filet de sorra deixa d’existir, l’escena es torna violenta i l’energia de les ones dels dos mars es sumen en un festival d’escuma blanca que sembla fer bullir l’aigua del mar. De tornada, ens banyem a les fredes aigües del Bàltic; no perquè faci molta ca...