Viatge a l'Hotel Voramar

En diuen "l'efecte Monalissa", i es dóna amb algunes obres d'art que són mundialment famoses i que es presten a visitar-les amb aquella expectativa de que aniràs a veure alguna cosa històrica, però quan hi ets, les trobes més aviat petites i deslluïdes per la quantitat de turistes que l'estan visitant al mateix temps. La sireneta de Copenhaguen, igual que el Manneken Pis de Brusel·les o la mateixa Gioconda del Louvre, fa una mica aquesta sensació. Potser és que és petita o potser és que no es deixa apreciar amb intimitat per la infinitat de turistes que se la miren simultàniament, però no és una d’aquelles obres que et facin sentir estar davant d’alguna cosa excepcional. Tot i així, no deixa de ser un símbol nacional, com ho és l'autor del conte en què està inspirada: Hans Christien Andersen, autor de "La Sireneta" i d'unes quantes desenes de contes més, entre els quals hi ha "La princesa i el pèsol", "El soldadet de plom" o “...

Un cartell a l'arc d'entrada al barri de Christiania t'adverteix que això és una comuna lliure i que entres en una zona governada per unes regles molt clares: tolerància i diversitat, sostenibilitat ecològica, antimaterialisme, prohibició de les drogues dures, autogovern... Imagino que en el moment de la seva creació i esplendor devia ser un projecte encoratjador: una illa d'humanisme i pacifisme en un món que s'allunyava cada cop més del principi de col·laboració per abraçar el de competició; el gran debat sobre si el progrés el trobarem competint els uns amb els altres o col·laborant els uns amb els altres. He visitat el barri fins a tres vegades mentre hem estat a Copenhaguen (dues corrent i una en família), amb la il·lusió inicial de trobar-hi aquest oasi d'humanitat cooperativa en un món regnat per la competència. Però una mirada mínimament crítica m'ha convençut de que aquest projecte, com pràcticament tots els projectes d'aquest tipus que he vist,...

L’arribada a Copenhaguen va tenir un punt descoratjador. Per començar, el viatge amb autocaravana és romàntic fins que topes amb un entorn urbà. Com ens va dir un dia un navarrès mentre viatjàvem amb la nostra furgo, quan estàs a la natura “es como tener una casa muy pequeña con un jardín muy grande”. Però a la ciutat això no és possible per raons òbvies, i llavors tot es complica una mica. Això no és res que no spiguéssim, però acostumats durant una setmana a dormir pràctiament sols en paratges naturals (sovint era un aparcament en una zona de pícnic, però natural al cap i a la fi), vam haver d’acceptar amb certa resignació el que seria la nostra ubicació durant l’estada a la capital: una esplanada més aviat inòspita amb desenes d’autocarabanes engiponades les unes al costat de les altres . La veritat és que l’ambient autocaravanista és quasi sempre tranquil i molt respectuós (i aquell lloc no n’era una excepció), però les condicions materials de l’entorn s’apropaven més a les d’un ma...

Un dels hits culturals del viatge a Dinamarca era conèixer una mica més d’aprop la cultura vikinga, que va colonitzar Escandinàvia entre els segles VIII i XII aproximadament. Com els pirates, els vikings han passat a la història amb un confós equilibri entre el romanticisme heroic i l’estigma de bàrbars sanguinaris. Com sempre, la millor forma d’entendre una cultura és conversant amb la seva gent; aquest cop, un noi jove que treballava d’historiador al poblat viking de Fyrkat, a Hobro . El noi, que porta la inscripció de l’anell de Sauron tatuada al braç, ens explica que és l’únic historiador en un equip ple d’arqueòlegs. Els arqueòlegs estan obsessionats amb les troballes —diu—, però necessiten que algú els posi les coses en context. Després d’una bona estona parlant sobre eines, moviments migratoris i geografia de l’expansió vikinga, li llenço la pregunta del milió: “éren tan bàrbars i sanguinaris com els descriuen?”… El somriure i la pausa que segueixen la pregunta ja anticipen la ...

Donem per fet sense qüestionar-ho que les ones del mar apareixen com del no res i es van formant paral·leles a la costa, fins que topen amb la platja. Però… i si dues files d’ones es dirigissin l’una cap a l’altra sense trobar una barrera de terra al mig?  Això és exactament el que passa a la punta del tot del nord de la península de Jutlàndia. Uns pocs quilòmetres més amunt de Skagen, una platja s’estira amunt, amunt fins que només queda un filet de sorra, que acaba desapareixent sota un festival d’onades. Al començament del passadís de sorra, les onades de cadascun dels mars trenquen pacíficament contra la sorra sense fer grans estralls: a l’esquerre, les del Mar del Nord i a la dreta, les del Mar Bàltic. Però quan, més amunt, el filet de sorra deixa d’existir, l’escena es torna violenta i l’energia de les ones dels dos mars es sumen en un festival d’escuma blanca que sembla fer bullir l’aigua del mar. De tornada, ens banyem a les fredes aigües del Bàltic; no perquè faci molta ca...

Bé, doncs, ja hi hem arribat. Ara ja podem tornar, no?  Quan vam començar aquest viatge, dèiem que l’objectiu (o el pretext; en aquestes coses, no se sap mai si apareix abans el propòsit o l’excusa) era arribar a Skagen, el poble més al nord de la península de Jutlàndia, on la classe adinerada de la Dinamarca dels anys trenta venia a passar-hi l’estiu. Hi arribaven des de Copenhaguen; primer en cotxe, després en vaixell i, finalment, en tren. Després d’aquest periple, a ningú no se li acudia venir a passar-hi només una setmaneta, així que s’hi estaven tot l’estiu. No sabem com era als anys trenta, però avui el centre del poble és com un decorat funcional de casetes de fusta pintades de colors pastel per on s’hi pot passejar, menjar un gelat o comprar souvenirs i floretes. Un historiador de vikings nascut aquí que ens trobem més endavant en el viatge ens comenta que a l’hivern són només 6.000 habitants; al pic de l’estiu, s’enfilen als 50.000. A pocs centenars de metres del poble, ...

Es veu que a la costa oest de la península de jutlàndia, més amunt d'Esbjerg, hi ha una barrera natural a sota el mar que s'etén uns quants quilòmetres mar endins. No és gaire alta (poc més de quatre metres), però suficient perquè els sediments que van desapareixent de la costa alemana es dipositin per aquí, eixamplant un grupet d'illes anomenades Frisones. Una d'elles, l'illa de Fano , ha estat el nostre següent destí a Dinamarca. Amb el pas del temps, la sorra depositada es consolida en forma de dunes amb vegetació; s'hi va acumulant nova sorra, i així anar fent… deixant que la costa creixi mar endins al ritme d'aproximadament cinc metres a l'any. El resultat, com uns podeu imaginar, és una platja que esdevé quilomètrica durant la marea baixa. Arribada en ferri, instal·lats a una mena d'àrea d'acampada d’autoservei, i partides de rumi després de dinar. La primer activitat turística: anar a visitar una colònia de foques instal·lada en uns ba...

De països on hi plou gairebé tot l'any n'hem visitat uns quants, però de moment, ningú no s'ho munta tan bé com els danesos per mantenir-se socialment actius a porta tancada. Suposo que és una combinació de tenir molts calers, ser molt poca gent i aquesta mena de culte a la criança fluïda que els fa integrar la canalla d'una forma fàcil en la seva quotidianitat. Però el cas és que allò bona part d'Europa i el Regne Unit queda relegat a un bon bar on passar-hi les hores, els Danesos ho complementen amb uns equipaments de luxe on passar els dies de fred o de pluja. Avui el temps no ens acompanyava, així que hem canviat el pla de viatge i la Roser ens ha improvisat dues visites a dos equipaments públics. El primer ha estat la piscina municipal coberta . O això és el que ens pensàvem nosaltres, fins que hi hem entrat i ens han caigut els genitals a terra en veure que, més que una piscina, era un autèntic parc aqüàtic entaforat dins un poliesportiu: platges tropicals, to...

 La transició entre Alemània i Dinamarca és fins i tot més subtil que passar de Puigcerdà a La Guingueta d’Ix (Bourg-Madame). Però a mesura que penetres a la península de Jutlàndia, deixes enrere una civilització que es va replicant recurrentment en gairebé tota l’Europa central arquetípica per entrar en una terra que sembla que estigui tan al nord, tant més enllà, que ningú no sap que hi és. Costa descriure-ho amb paraules, però és com si la combinació d’una densitat de població gairebé desèrtica i un dels desenvolupaments econòmics més privilegiats del món donessin a Dinamarca (si més no, a Jutlàndia) un aspecte difícil d’encaixar en el nostre imaginari europeu. La nostra primera parada al país és a Ribe , un dels pobles més antics de tota Escandinavia i que acull el parc infantil més gran de Dinamarca. Això, en un país que té fama de ser la terra on els infants tenen un encaix més fluïd i respectuós del món, es tradueix en un escenari de ficció piterpantesca. Castells de fusta a...

Aquest ha estat el crit de guerra de les nenes en sortir de l'aeroport d'Hamburg i trepitjar un ambient exterior on s'hi respirava un aire a menys de trenta graus de temperatura... Ja els hi arribarà (el canvi climàtic no perdona), però de moment, a gaudir d'aquella rebequeta que trobes a faltar quan ja fa una estona que s'ha post el sol. Avui tocava mig dia ben bo de viatge, però el repte més gran ha estat l'equipatge. Espantats pel mantra de que a Dinamarca tot és caríssim (i a Alemània, Déu n'hi dó) vam tenir la brillant idea de facturar alguna maleta gran addicional i fer provisió de queviures a Sant Celoni. Però, és clar, les llaunes d'olives, els pots de nutella o les llaunes de fruita en almívar no són precisament lleugers; i si hi afegeixes un litre d'oli d'oliva i embotits envasats al buit com si s'hagués d'acabar el món, el resultat és que entre les tres maletes a facturar fregàvem el límit de la bàscula. I quan estàs al límit d...

 És que, de fet, va ser així com va començar tot. A finals de l'any passat, tota la família ens vam aficionar a una sèrie de Prime Video que es podia veure també en Català a través de la plataforma 3Cat com a Hotel Voramar . L'escenari de la sèrie era un bonic hotelet d'època instal·lat al vell nord de la península de Jutlàndia (Dinamarca), en un poblet anomenat Skagen (els danesos ho pronuncien "Esquejen", però com que ho hauràs llegit en Català, no hauràs pogut evitar que la comissura dels llavis se t'estiri i deixi anar un somriure furtiu). Els personatges de la sèrie viuen l'eco llunyà, però palès, de la segona guerra mundial des del privilegi d'unes vacances estivals al cul del món (o al cap de Déu, que diem els del sud) i que transiten entre passejades per la platja, cocktails de nit i esmorzars amb estovalles blanques. I la tele té aquestes coses; que tot es veu tan bonic... el blau tan blau, el groc tan groc i el blanc tan blanc, que abans de d...