Christiania

Un cartell a l'arc d'entrada al barri de Christiania t'adverteix que això és una comuna lliure i que entres en una zona governada per unes regles molt clares: tolerància i diversitat, sostenibilitat ecològica, antimaterialisme, prohibició de les drogues dures, autogovern... Imagino que en el moment de la seva creació i esplendor devia ser un projecte encoratjador: una illa d'humanisme i pacifisme en un món que s'allunyava cada cop més del principi de col·laboració per abraçar el de competició; el gran debat sobre si el progrés el trobarem competint els uns amb els altres o col·laborant els uns amb els altres. He visitat el barri fins a tres vegades mentre hem estat a Copenhaguen (dues corrent i una en família), amb la il·lusió inicial de trobar-hi aquest oasi d'humanitat cooperativa en un món regnat per la competència. Però una mirada mínimament crítica m'ha convençut de que aquest projecte, com pràcticament tots els projectes d'aquest tipus que he vist, es troba en una via morta: no té criatures. Una tirolina i uns gronxadors construïts amb materials reciclats suggerien que la canalla hi és benvinguda i tinguda en consideració per principis, però la realitat és que les úniques criatures que en fèien ús eren els fills i filles dels turistes que passejàvem pel barri. Cap rastre d'infants locals, ni els dos matins que vaig passar-hi corrent, ni la tarda que ho vam visitar en família. No és la primera vegada que tinc aquesta sensació. Potser és que hem passat ja a una nova pantalla i que el model de vida contemporani ha agafat tal embranzida, que totes les iniciatives de models de vida súper alternatiu i al marge de tot es mantenen vives únicament per persones que no tene fills a càrrec. El dia a dia de la criança (i la responsabilitat de generar persones autònomes i culturalitzades que això comporta) tensiona tant qualsevol intent de nedar a contra-corrent que les famílies amb criatures han desaparegut d'aquestes comunitats.