I què fotem si plou?

De països on hi plou gairebé tot l'any n'hem visitat uns quants, però de moment, ningú no s'ho munta tan bé com els danesos per mantenir-se socialment actius a porta tancada. Suposo que és una combinació de tenir molts calers, ser molt poca gent i aquesta mena de culte a la criança fluïda que els fa integrar la canalla d'una forma fàcil en la seva quotidianitat. Però el cas és que allò bona part d'Europa i el Regne Unit queda relegat a un bon bar on passar-hi les hores, els Danesos ho complementen amb uns equipaments de luxe on passar els dies de fred o de pluja.

Avui el temps no ens acompanyava, així que hem canviat el pla de viatge i la Roser ens ha improvisat dues visites a dos equipaments públics.

El primer ha estat la piscina municipal coberta. O això és el que ens pensàvem nosaltres, fins que hi hem entrat i ens han caigut els genitals a terra en veure que, més que una piscina, era un autèntic parc aqüàtic entaforat dins un poliesportiu: platges tropicals, tobogans d'aigua, trampolins, zona d'inflables... i l'entrda a l'experiència al més pur estil Danès: un cop deixes les sabates, vestidor funcionalment nudista; res de xancletes ni zona per canviar-se; tothom en boles en una mena d'espai únic amb dutxes; nadons gatejant per terra en pilotes, banyeretes escampades a disposició dels necessitats i sabó perquè tothom el faci servir abans de posar-se el banyador i anar cap a la zona de piscines. Mira si som culturalment diferents que ni se m'havia acudit dutxar-me amb sabó abans d'entrar a la zona de bany fins que he vist un cartell que explicava que quan surtis de la piscina per anar cap a casa fotis el que vulguis, però que entrar a una piscina comunitària sense haver-te dutxat i ensabonat abans és una marranada. Era d'una llògica tan aplastant, que m'he quedat catatònic, amb cara de lluç, durant uns segons... he notat com si el sentit comú li hagués fotut una bufetada a la meva motxilla judeo-cristiana centrada en el "jo" i que ens fa tenir l'impuls de purificar-nos nosaltres perquè no ens afecti allò extern, enlloc de fer-ho abans per no ser nosaltres qui perjudiquem allò que ens envolta.... En fi, palles mentals a banda, hem estat en remull, de tobogan en tobogan, de trampolí en trampolí fins que hem quedat tots arrugats com a panses…

A la tarda, ja dutxats (abans i després del bany), la Roser ens ha portat a una de les múltiples biblioteques municipals, que a l'estiu solen obrir fins les deu del vespre. De nou, un paradís per als lectors; sobretot els més petits. Només entrar, una taula t'oferia un trencaclosques d'aquests inacabables a mig muntar i obert a que qui vulgui hi segui es passi una estona unint peces. A la resta només li faltava un cartell indicant que qui no llegeix és perquè no vol: zones temàtiques ambientades perquè seguis (per exemple) a una butaca en mig d'una escena del crim a llegir envoltat de la decoració corresponent, cofres de pirates convidant-te a agafar llibres d'aventures... Mobiliari per a totes les postures i capricis: butaques reclinables, zones més tancades i íntimes, coixins disposats estratègicament a les escales de pujada a la segona planta o un arbre de fusta gegant on amagar-t'hi per fer volar la imaginació furtivament mentre els pares remenen llibres endreçats per gènere. 

Mentrestant, a fora, la pluja continuava mullant els carrers de Esbjerg.

No hem pogut entrar el mòbil a les piscines, així que ens quedarà el record gràfic de l’escultura de l’entrada.




La Cèlia al racó de llibres d’animalons.



La Núria i el trencaclosques de l’entrada.




La Cèlia entrant a l’arbre de les lectures furtives


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Visca! han apagat el calefactor!"

Imatge
Aquest ha estat el crit de guerra de les nenes en sortir de l'aeroport d'Hamburg i trepitjar un ambient exterior on s'hi respirava un aire a menys de trenta graus de temperatura... Ja els hi arribarà (el canvi climàtic no perdona), però de moment, a gaudir d'aquella rebequeta que trobes a faltar quan ja fa una estona que s'ha post el sol. Avui tocava mig dia ben bo de viatge, però el repte més gran ha estat l'equipatge. Espantats pel mantra de que a Dinamarca tot és caríssim (i a Alemània, Déu n'hi dó) vam tenir la brillant idea de facturar alguna maleta gran addicional i fer provisió de queviures a Sant Celoni. Però, és clar, les llaunes d'olives, els pots de nutella o les llaunes de fruita en almívar no són precisament lleugers; i si hi afegeixes un litre d'oli d'oliva i embotits envasats al buit com si s'hagués d'acabar el món, el resultat és que entre les tres maletes a facturar fregàvem el límit de la bàscula. I quan estàs al límit d...
Més informació

Viatge a l'Hotel Voramar

 És que, de fet, va ser així com va començar tot. A finals de l'any passat, tota la família ens vam aficionar a una sèrie de Prime Video que es podia veure també en Català a través de la plataforma 3Cat com a Hotel Voramar . L'escenari de la sèrie era un bonic hotelet d'època instal·lat al vell nord de la península de Jutlàndia (Dinamarca), en un poblet anomenat Skagen (els danesos ho pronuncien "Esquejen", però com que ho hauràs llegit en Català, no hauràs pogut evitar que la comissura dels llavis se t'estiri i deixi anar un somriure furtiu). Els personatges de la sèrie viuen l'eco llunyà, però palès, de la segona guerra mundial des del privilegi d'unes vacances estivals al cul del món (o al cap de Déu, que diem els del sud) i que transiten entre passejades per la platja, cocktails de nit i esmorzars amb estovalles blanques. I la tele té aquestes coses; que tot es veu tan bonic... el blau tan blau, el groc tan groc i el blanc tan blanc, que abans de d...
Més informació

Entrem a Dinamarca

Imatge
 La transició entre Alemània i Dinamarca és fins i tot més subtil que passar de Puigcerdà a La Guingueta d’Ix (Bourg-Madame). Però a mesura que penetres a la península de Jutlàndia, deixes enrere una civilització que es va replicant recurrentment en gairebé tota l’Europa central arquetípica per entrar en una terra que sembla que estigui tan al nord, tant més enllà, que ningú no sap que hi és. Costa descriure-ho amb paraules, però és com si la combinació d’una densitat de població gairebé desèrtica i un dels desenvolupaments econòmics més privilegiats del món donessin a Dinamarca (si més no, a Jutlàndia) un aspecte difícil d’encaixar en el nostre imaginari europeu. La nostra primera parada al país és a Ribe , un dels pobles més antics de tota Escandinavia i que acull el parc infantil més gran de Dinamarca. Això, en un país que té fama de ser la terra on els infants tenen un encaix més fluïd i respectuós del món, es tradueix en un escenari de ficció piterpantesca. Castells de fusta a...
Més informació