Primer dia a Copenhaguen

L’arribada a Copenhaguen va tenir un punt descoratjador. Per començar, el viatge amb autocaravana és romàntic fins que topes amb un entorn urbà. Com ens va dir un dia un navarrès mentre viatjàvem amb la nostra furgo, quan estàs a la natura “es como tener una casa muy pequeña con un jardín muy grande”. Però a la ciutat això no és possible per raons òbvies, i llavors tot es complica una mica. Això no és res que no spiguéssim, però acostumats durant una setmana a dormir pràctiament sols en paratges naturals (sovint era un aparcament en una zona de pícnic, però natural al cap i a la fi), vam haver d’acceptar amb certa resignació el que seria la nostra ubicació durant l’estada a la capital: una esplanada més aviat inòspita amb desenes d’autocarabanes engiponades les unes al costat de les altres. La veritat és que l’ambient autocaravanista és quasi sempre tranquil i molt respectuós (i aquell lloc no n’era una excepció), però les condicions materials de l’entorn s’apropaven més a les d’un magatzem de vehicles que a les d’una àrea de descans. Tot plegat, l’escena evocava la d’un campament nòmada en plena migració transeuropea.

Era diumenge a la tarda, però tot i així vam voler fer la nostra primera incursió a la capital danesa. Sortint del metro, la zona residencial de la ciutat ens oferia un aspecte gairebé mort, “animat” únicament per un grup de persones embriagades (segurament des de feia dies) discutint-se a crits i bufetades maldestres. Intuïem que la zona turística tindria algun altre tipus d’activitat, fins i tot en diumenge, però de moment la tarda anava caient amb certa decadència. Vam baixar al moll del canal per esperar el vaixell-bus que ens havia de portar al centre. Estàvem sols, només ens acompanyats per un parell de joves enfilats clandestinament a un dels pilars del pont i que bevien cervesa sorollosament mentre llençaven les llaunes buides al canal. Portàvem una estona esperant quan la Cèlia va deixar anar “crec que aquell noi va despullat…”. Efectívament, un dels paios s’havia fotut en boles i es disposava a saltar des de la part més alta d’una columna esglaonada. Impulsat per un crit de guerra (d’aquells que s’alimenten del coratge alcohòlic), el paio fot un salt i es llença a l’aigua del canal ben bé davant nostre, animat pels crits d’eufòria (també alcohòlica) del seu colega. Tatxaaan! Nenes, benvingudes a Copenhaguen!

Superada aquesta benvinguda, potser més realista que tots els decorats que veuríem després, arribem al que havia de ser la benvinguda oficial a Copenhaguen: el famós Nyhavn, un preciós passeig pel lateral d’un canal navegable amb les famoses façanes parcel·lades per colors grocs, vermells, taronges, blaus… Segurament ningú no ho va planificar així d’entrada, però la cosa ha evolucionat cap a una preciosa postal que et quedaries contemplant durant hores. Quan s’envà la llum, els llumets de les terrasses, plenes de gent sopant o bevent, es reflecteixen a les aigues calmades del canal, donant-li a la postal un efecte cinematogràfic. En algun moment, un pot tenir la temptació de desmerèixer el moment pensant que allò és només un decorat poc més real que els de Port Aventura, però com va dir un dia Joan Miquel Oliver, si t’hi fixes, la vida està plena de postaletes; i què hi ha de dolent en contemplar-les?

Nyhavn, abans d’encendre els llumets