L’illa de Fano

Es veu que a la costa oest de la península de jutlàndia, més amunt d'Esbjerg, hi ha una barrera natural a sota el mar que s'etén uns quants quilòmetres mar endins. No és gaire alta (poc més de quatre metres), però suficient perquè els sediments que van desapareixent de la costa alemana es dipositin per aquí, eixamplant un grupet d'illes anomenades Frisones. Una d'elles, l'illa de Fano, ha estat el nostre següent destí a Dinamarca. Amb el pas del temps, la sorra depositada es consolida en forma de dunes amb vegetació; s'hi va acumulant nova sorra, i així anar fent… deixant que la costa creixi mar endins al ritme d'aproximadament cinc metres a l'any. El resultat, com uns podeu imaginar, és una platja que esdevé quilomètrica durant la marea baixa.

Arribada en ferri, instal·lats a una mena d'àrea d'acampada d’autoservei, i partides de rumi després de dinar. La primer activitat turística: anar a visitar una colònia de foques instal·lada en uns bancs de sorra a pocs metres de la platja. Per arribar-hi, una bona passejada per entre platja a mig consolidar, recollint closques, cucs i fins i tot meduses, acompanyats per un guia que ens va explicant tots els secrets que amaga aquella sorra. De seguida que ens sent parlar Català ens confessa que ha viscut a Barcelona i que està casat amb una dona nascuda a Andalusia, migrada a Tetuan durant la dictadura, tornada a Espanya un cop acabada i mig nòmada des d'aleshores. Durant l'estiu viuen de fer tours per l'illa de Fano; a l'hivern, se'n van a les Canàries, que a Fano l'hivern és molt pesat; hi plou cada dia, diuen... Teiu invasió turística? No gaire; a més, l'entorn està protegit i no s'hi pot construir més; hi queden només els tres poblets i segones residències disperses por ai... I de què viu la gent aquí? Doncs majoritàriament és gent que treballa a Esbjerg; pensa que si agafes la bicicleta, en mitja hora et plantes a la feina (7 minuts pedalant fins al port, 10 minuts de ferri i 15 minuts pedalant fins a la feina); això està ple d'enginyers de l'energia eòlica que cobren molts calers i s'han instal·lat aquí...

I, tot xerrant, arribem fins al final de la platja. Davant nostre, un banc de sorra amb un escampall de bultos descomunals... És ben bé com si algú hagués deixat sacs d'aquells de boxa escampats per sorra, però els prismàtics revelen uns animalons panxuts i mandrosos estirats panxa per amunt, panxa per avall o de costat. De tant en tant, es desplacen uns metres fins caure exhaustes de nou sobre la sorra. És com un d'aquells matins de ressaca que tens el mòbil a l'altra tauleta de nit, t'arrossegues patosament pel llit sense recordar que tens qutre extremitats i, tan bon punt l'agafes, deixes caure de nou el pit i el cap a sobre el llit per recuperar-te de l'esforç. A l'aigua, en canvi, desapareix la panxota, i el que semblaven uns peus lligats pels turmells es converteixen en una aleta que els permet moure's amb una agilitat juganera, traient el cap ara sí i ara també per tafanejar el que estem fent i tornant-lo a amagar com un gosset que espera que li llencis un pal per anar-lo a buscar corrents.

De la visita ens enduem les foques, però també la conversa amb el senyor danès llatinoparlant i, sobretot, els paisatges de sorra infinita, dunes verdes i postes de sol que no s’acaben mai.










De moment, anem per aquí




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Visca! han apagat el calefactor!"

Imatge
Aquest ha estat el crit de guerra de les nenes en sortir de l'aeroport d'Hamburg i trepitjar un ambient exterior on s'hi respirava un aire a menys de trenta graus de temperatura... Ja els hi arribarà (el canvi climàtic no perdona), però de moment, a gaudir d'aquella rebequeta que trobes a faltar quan ja fa una estona que s'ha post el sol. Avui tocava mig dia ben bo de viatge, però el repte més gran ha estat l'equipatge. Espantats pel mantra de que a Dinamarca tot és caríssim (i a Alemània, Déu n'hi dó) vam tenir la brillant idea de facturar alguna maleta gran addicional i fer provisió de queviures a Sant Celoni. Però, és clar, les llaunes d'olives, els pots de nutella o les llaunes de fruita en almívar no són precisament lleugers; i si hi afegeixes un litre d'oli d'oliva i embotits envasats al buit com si s'hagués d'acabar el món, el resultat és que entre les tres maletes a facturar fregàvem el límit de la bàscula. I quan estàs al límit d...
Més informació

Viatge a l'Hotel Voramar

 És que, de fet, va ser així com va començar tot. A finals de l'any passat, tota la família ens vam aficionar a una sèrie de Prime Video que es podia veure també en Català a través de la plataforma 3Cat com a Hotel Voramar . L'escenari de la sèrie era un bonic hotelet d'època instal·lat al vell nord de la península de Jutlàndia (Dinamarca), en un poblet anomenat Skagen (els danesos ho pronuncien "Esquejen", però com que ho hauràs llegit en Català, no hauràs pogut evitar que la comissura dels llavis se t'estiri i deixi anar un somriure furtiu). Els personatges de la sèrie viuen l'eco llunyà, però palès, de la segona guerra mundial des del privilegi d'unes vacances estivals al cul del món (o al cap de Déu, que diem els del sud) i que transiten entre passejades per la platja, cocktails de nit i esmorzars amb estovalles blanques. I la tele té aquestes coses; que tot es veu tan bonic... el blau tan blau, el groc tan groc i el blanc tan blanc, que abans de d...
Més informació

Entrem a Dinamarca

Imatge
 La transició entre Alemània i Dinamarca és fins i tot més subtil que passar de Puigcerdà a La Guingueta d’Ix (Bourg-Madame). Però a mesura que penetres a la península de Jutlàndia, deixes enrere una civilització que es va replicant recurrentment en gairebé tota l’Europa central arquetípica per entrar en una terra que sembla que estigui tan al nord, tant més enllà, que ningú no sap que hi és. Costa descriure-ho amb paraules, però és com si la combinació d’una densitat de població gairebé desèrtica i un dels desenvolupaments econòmics més privilegiats del món donessin a Dinamarca (si més no, a Jutlàndia) un aspecte difícil d’encaixar en el nostre imaginari europeu. La nostra primera parada al país és a Ribe , un dels pobles més antics de tota Escandinavia i que acull el parc infantil més gran de Dinamarca. Això, en un país que té fama de ser la terra on els infants tenen un encaix més fluïd i respectuós del món, es tradueix en un escenari de ficció piterpantesca. Castells de fusta a...
Més informació