Els vikings

Un dels hits culturals del viatge a Dinamarca era conèixer una mica més d’aprop la cultura vikinga, que va colonitzar Escandinàvia entre els segles VIII i XII aproximadament. Com els pirates, els vikings han passat a la història amb un confós equilibri entre el romanticisme heroic i l’estigma de bàrbars sanguinaris.

Com sempre, la millor forma d’entendre una cultura és conversant amb la seva gent; aquest cop, un noi jove que treballava d’historiador al poblat viking de Fyrkat, a Hobro. El noi, que porta la inscripció de l’anell de Sauron tatuada al braç, ens explica que és l’únic historiador en un equip ple d’arqueòlegs. Els arqueòlegs estan obsessionats amb les troballes —diu—, però necessiten que algú els posi les coses en context. Després d’una bona estona parlant sobre eines, moviments migratoris i geografia de l’expansió vikinga, li llenço la pregunta del milió: “éren tan bàrbars i sanguinaris com els descriuen?”… El somriure i la pausa que segueixen la pregunta ja anticipen la complexitat de la resposta. Amb gran professionalitat, el jove historiador esquiva la resposta categòrica per posar a la cassola els ingredients que ens permetran cuinar-nos la nostre pròpia resposta. 

L’element més important és que no hi ha descripcions costumistes dels vikings. Els vikings tenien escriptura (les runes, que gravaven en pedres), però estava essencialment reservada als bruixots i les fetilleres (sembla que molt sovint les vidents i sàvies de la tribu eren dones), i servien per gravar a la pedra la presència de reis o les victòries en batalles. Capl viking va deixar escrit en runes la forma de viure, les batalles o els costums. Tots els registres documentals que han passat a la història van ser escrits per les poblacions cristianes que van ser conquerides o invadides per vikings. Si normalment la història l’escriuren els vencedors (amb tots els biaixos que això suposa), en el cas dels vikings, la història ha quedat escrita pels perdedors (probablement magnificant les atrocitats i la barbàrie que tenia lloc cada cop que un poble en conqueria un altre, fos de la cultura que fos).

A aquest rerefons imprescindible per a la interpretació, el jove historiador ens hi afegeix alguns testimonis dels pobles medievals que convivien amb els vikings en l’equilibri harmònic del comerç, com els anglesos. Diuen els escrits medievals que les dones angleses del nord preferien els homes vikings perquè es banyaven un cop per setmana i s’arreglaven la barba, depil·lant-se amb pinces els pèls insurectes que apareixien escampats per la galta.

Agraïts per la conversa i amb totes aquestes reflexions bullint pel cap, continuem la visita al poblat viking, concebut amb més vocació de recreació interactiva i no supervisada, que no pas de museu de “mira’m i no em toquis”.

Un armari ple de roba vikinga et convidava a emprovar-te lliurement les peces que vulguessis. Quan acabis, si us plau, torna-les al seu lloc.

Conversa amb el jove historiador mentre treballàvem la fusta amb eines de debò (de les que tallen un dit si se t’escapen) sense cap supervisió “mira: això ho feien així, veus? Ves fent i mira de no tallar-te…”

Si els vikings haguessin descobert el robot talla-gespa, haugéssin flipat…