El Tívoli

La nostra curta estada a Copenhaguen no podia concloure sense una visita al Tívoli, un dels parcs d’atraccions més antics del món, superat només per un altre parc danès i un d’austríac que no havíem sentit en la vida: Dyrehavsbakken i Wurstelprater, respectivament (una reverència meva i un formatget marró del Trivial per qui els hagi encertat). El parc va obrir les portes un Agost de 1843, pocs anys després que el seu creador convencés al monarca d’aquell moment suggerint-li que “mentre la gent s’està divertint, no pensen en política”. La idea no era nova, però suposo que després de tants anys de feudalisme i absolutisme monàrquic, va resultar innovador recuperar aquell “pan y circo” que va mantenir l’imperi romà en calma durant segles.

El Tívoli, com tots els parcs d’atraccions, és car de collons i t’obliga a fer cua fins i tot per cordar-te les sabates, però a diferència de molts decorats de cartró-pedra construïts més endavant, conserva l’autenticitat d’haver estat concebut com un jardí on anar a passejar una tarda de diumenge i on les atraccions són el mitjà i no la finalitat. Igual que el nostre estimat TiBiDaBo, el Tívoli té l’encant de conservar les atraccions d’època sense reunciar a les últimes tendències. L’escenari exterior, amb un teló en forma de cua de paó reial construït el 1874, conviu amb una de les atraccions de caiguda lliure més altes del món; i la muntanya russa de control manual (una de les tres que queden al món que encara arrenquen per gravetat i on un paio enfilat a la vagoneta va controlant manualment la velocitat amb un fre de mà) conviu amb “El Dimoni”, una muntanya russa d’aquestes que et fot un gir de tres-cents seixanta graus creant la sensació de gravetat zero.

Núvol de sucre, tir amb arc per si toca algun regalet i ja tenim la jornada complerta. Va ser un dia realment intens i cansat… i podria haver estat més complet si no hagués sigut pel canguelo d’última hora o aquells tres centímetres d’alçada que et faltaven per pujar i tocar el cel amb les mans, però va valdre la pena dedicar-hi un dia del nostre viatge.

Un dia és un dia!

Si feu zoom, potser en veureu a dues intentant tocar el Meteosat…




Dos braçalets “full equip”
















Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Visca! han apagat el calefactor!"

Imatge
Aquest ha estat el crit de guerra de les nenes en sortir de l'aeroport d'Hamburg i trepitjar un ambient exterior on s'hi respirava un aire a menys de trenta graus de temperatura... Ja els hi arribarà (el canvi climàtic no perdona), però de moment, a gaudir d'aquella rebequeta que trobes a faltar quan ja fa una estona que s'ha post el sol. Avui tocava mig dia ben bo de viatge, però el repte més gran ha estat l'equipatge. Espantats pel mantra de que a Dinamarca tot és caríssim (i a Alemània, Déu n'hi dó) vam tenir la brillant idea de facturar alguna maleta gran addicional i fer provisió de queviures a Sant Celoni. Però, és clar, les llaunes d'olives, els pots de nutella o les llaunes de fruita en almívar no són precisament lleugers; i si hi afegeixes un litre d'oli d'oliva i embotits envasats al buit com si s'hagués d'acabar el món, el resultat és que entre les tres maletes a facturar fregàvem el límit de la bàscula. I quan estàs al límit d...
Més informació

Viatge a l'Hotel Voramar

 És que, de fet, va ser així com va començar tot. A finals de l'any passat, tota la família ens vam aficionar a una sèrie de Prime Video que es podia veure també en Català a través de la plataforma 3Cat com a Hotel Voramar . L'escenari de la sèrie era un bonic hotelet d'època instal·lat al vell nord de la península de Jutlàndia (Dinamarca), en un poblet anomenat Skagen (els danesos ho pronuncien "Esquejen", però com que ho hauràs llegit en Català, no hauràs pogut evitar que la comissura dels llavis se t'estiri i deixi anar un somriure furtiu). Els personatges de la sèrie viuen l'eco llunyà, però palès, de la segona guerra mundial des del privilegi d'unes vacances estivals al cul del món (o al cap de Déu, que diem els del sud) i que transiten entre passejades per la platja, cocktails de nit i esmorzars amb estovalles blanques. I la tele té aquestes coses; que tot es veu tan bonic... el blau tan blau, el groc tan groc i el blanc tan blanc, que abans de d...
Més informació

Entrem a Dinamarca

Imatge
 La transició entre Alemània i Dinamarca és fins i tot més subtil que passar de Puigcerdà a La Guingueta d’Ix (Bourg-Madame). Però a mesura que penetres a la península de Jutlàndia, deixes enrere una civilització que es va replicant recurrentment en gairebé tota l’Europa central arquetípica per entrar en una terra que sembla que estigui tan al nord, tant més enllà, que ningú no sap que hi és. Costa descriure-ho amb paraules, però és com si la combinació d’una densitat de població gairebé desèrtica i un dels desenvolupaments econòmics més privilegiats del món donessin a Dinamarca (si més no, a Jutlàndia) un aspecte difícil d’encaixar en el nostre imaginari europeu. La nostra primera parada al país és a Ribe , un dels pobles més antics de tota Escandinavia i que acull el parc infantil més gran de Dinamarca. Això, en un país que té fama de ser la terra on els infants tenen un encaix més fluïd i respectuós del món, es tradueix en un escenari de ficció piterpantesca. Castells de fusta a...
Més informació