Coincidències sota la pluja

Dinamarca és un país agraït per moure-s’hi en autocaravana. Tot està més o menys permès, sempre que es faci des del respecte mutu, i ningú no et dirà res per estar dormint por ai si tu mantens una certa contenció i discreció. Al llarg d’aquests hem dormit i vist dormir a una gran diversitat de llocs, molts d’ells al mig de la natura, i sempre ens hem trobat l’espai impolut, mostra d’aquest respecte també per part de l’autocaravanista.

Una de les modalitats de servei és la de propietaris d’algun terreny gran (sovint una granja) que posen part de la seva parcel·la a diposició de campistes i ofereixen servei d’aigua potable i, de vegades, dutxes. En moltes ocasions, el propietari ni tan sols hi és: tu arribes i et trobes una nota amb una caixa on posar-hi els 10 o 20€ que et demanen per fer ús d’aquestes instal·lacions. Òbviament, cap control, més enllà de la moral de cadascú. 

Un dels darrers dies abans de fer la tirada llarga de tornada cap a Hamburg vam dormir en una d’aquestes granges. Els propietaris no hi eren, però una nota et donava la benvinguda, explicant-te que tenien muntat un joc de pistes perquè els més petits puguessin trobar un tresor i que hi havia una barcacoa amb llenya a disposició de qui la vulgués fer servir. La Cèlia es va llençar com una lleona a resoldre el joc de pistes amb l’ajut de la Núria, que acabava en un cofre ple de llaminadures. Però el gran desig d’aquell vespre, més que totes les xuxes, era fer foc amb la barbacoa. Un desig que es va veure frustrat per la intensa pluja danesa, que no va parar en tot el vespre. L’endemà, amb l’espineta de no haver pogut fer un comiat al voltant del foc, vam començar a tirar avall. De Roskilde, a l’illa de Sjelland, a Maribo, a l’illa de Lolland, passant per la de Faister. L’arribada a Maribo, igual de grisa i molla que la sortida de Roskilde; tampoc hi hauria foguera avui, i menys al racó de món on anàvem a dormir: una petita zona de picnic a la vora del mar Bàltic, situada al final d’una carretereta que s’allunya cinc quilòmetres de la zona urbanitzada més propera. 

Era tard i no esperàvem trobar-hi ningú. Però els astres, que no vèiem per culpa dels núvols, es devien alinear aquell vespre perquè en arribar, no només vam trobar-hi una altra furgoneta amb una família d’alemanys, sinó que, tot desafiant la pluja, aquesta família havia encès una foguera a la voreta del mar, a poc més de cinquanta metres de la furgoneta. No sé si van acabar de copsar l’alegria que això ens produïa i la casualitat de que justament la més petita de la casa vingués lamentant-se de que avui tampoc podríem fer una foguera… Però el cas és que ens van acollir amb els braços oberts i dues notícies “… la dolenta és que les cerveses que tenim són sense alcohol (molt més ben aconseguides, per cert, que les que tenim per allà) i la bona és que tenim una ampolla de rom cubà de vuit anys de barrica.” La idea de fotre una paella a la foguera i improvitzar un cremat els va semblar massa exòtica, així que vam treure gotets i vam anar estirant la conversa mentre la Cèlia desapareixia entre els arbres per anar a buscar branquillons secs amb els que atiar el foc quan la flama es feia petita… El pare de família (en Thomas) anava interrompent intermitentment les converses sobre orientació marinera o la identitat nacional catalana per donar indicacions a la Cèlia sobre com gestionar un foc sota el plugim.

Aquell dia vam anar a dormir amb el jersei fumat, però amb la satisfacció d’haver-nos pogut acomiadar de la natura danesa amb una foguera. L’endemà, ja assoleiat, a assecar-ho tot i camí del ferri que ens havia de portar de nou a Alemània per posar fi a la volta amb furgoneta per Dinamarca. 

Mentre ho vivíem no ens ho pensàvem, però quan estic escrivint aquest post (ja instal·lats a una casa d’intercanvi a Hamburg), ja trobem a faltar baixar per una escala per anar a pixar a mitja nit, haver de tancar l’armari del rebost perquè si no, no s’obre la porta del labavo o barrallar-nos per qui fa servir la única taula que hi ha a l’interior de la furgo…

Roskilde, amb la seva catedral al fons; patrimoni de la humanitat i molt curiosa: ni una creu ni un crist ni cap símbol explícitament religiós a la part exterior.

Adhesiu dels Castellers del Baix Montseny al plafó de campistes de la “granja-campament” de Roskilde.

Posta de sol a la granja-campament de Roskilde

Foguera a la zona de pícnic de Maribo











Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Visca! han apagat el calefactor!"

Imatge
Aquest ha estat el crit de guerra de les nenes en sortir de l'aeroport d'Hamburg i trepitjar un ambient exterior on s'hi respirava un aire a menys de trenta graus de temperatura... Ja els hi arribarà (el canvi climàtic no perdona), però de moment, a gaudir d'aquella rebequeta que trobes a faltar quan ja fa una estona que s'ha post el sol. Avui tocava mig dia ben bo de viatge, però el repte més gran ha estat l'equipatge. Espantats pel mantra de que a Dinamarca tot és caríssim (i a Alemània, Déu n'hi dó) vam tenir la brillant idea de facturar alguna maleta gran addicional i fer provisió de queviures a Sant Celoni. Però, és clar, les llaunes d'olives, els pots de nutella o les llaunes de fruita en almívar no són precisament lleugers; i si hi afegeixes un litre d'oli d'oliva i embotits envasats al buit com si s'hagués d'acabar el món, el resultat és que entre les tres maletes a facturar fregàvem el límit de la bàscula. I quan estàs al límit d...
Més informació

Viatge a l'Hotel Voramar

 És que, de fet, va ser així com va començar tot. A finals de l'any passat, tota la família ens vam aficionar a una sèrie de Prime Video que es podia veure també en Català a través de la plataforma 3Cat com a Hotel Voramar . L'escenari de la sèrie era un bonic hotelet d'època instal·lat al vell nord de la península de Jutlàndia (Dinamarca), en un poblet anomenat Skagen (els danesos ho pronuncien "Esquejen", però com que ho hauràs llegit en Català, no hauràs pogut evitar que la comissura dels llavis se t'estiri i deixi anar un somriure furtiu). Els personatges de la sèrie viuen l'eco llunyà, però palès, de la segona guerra mundial des del privilegi d'unes vacances estivals al cul del món (o al cap de Déu, que diem els del sud) i que transiten entre passejades per la platja, cocktails de nit i esmorzars amb estovalles blanques. I la tele té aquestes coses; que tot es veu tan bonic... el blau tan blau, el groc tan groc i el blanc tan blanc, que abans de d...
Més informació

Entrem a Dinamarca

Imatge
 La transició entre Alemània i Dinamarca és fins i tot més subtil que passar de Puigcerdà a La Guingueta d’Ix (Bourg-Madame). Però a mesura que penetres a la península de Jutlàndia, deixes enrere una civilització que es va replicant recurrentment en gairebé tota l’Europa central arquetípica per entrar en una terra que sembla que estigui tan al nord, tant més enllà, que ningú no sap que hi és. Costa descriure-ho amb paraules, però és com si la combinació d’una densitat de població gairebé desèrtica i un dels desenvolupaments econòmics més privilegiats del món donessin a Dinamarca (si més no, a Jutlàndia) un aspecte difícil d’encaixar en el nostre imaginari europeu. La nostra primera parada al país és a Ribe , un dels pobles més antics de tota Escandinavia i que acull el parc infantil més gran de Dinamarca. Això, en un país que té fama de ser la terra on els infants tenen un encaix més fluïd i respectuós del món, es tradueix en un escenari de ficció piterpantesca. Castells de fusta a...
Més informació